Quan dormen els Arbres

Quan dormen els Arbres

El Pi de Sapater
El Pi Catxo
El Rojal de la Refoia
L'olivera de la Solana
Lo Càdec del Palan
L'Olivera de Sant Gregori
El Pi Català
El Pi de la Bruixa
L'Anoer de Pau
El Giebre de Ginero
Els Àlbers de la Font de Llaves
El Pi de la Cova
El Faig Pare
El Ginebre de Ginero
Museu BBAA Castello
Museu BBAA CAstelló
Jardí Bottànic València
Jardí Bottànic València
Pena Roja
Vallibona
Castelló, Museu de BBAA
Valéncia, Jardí Botànic.
Vallibona - Pena Roja

Ara, és negra nit al cor de la Tinença de Benifassà. La lluna és nova i s’han presentat tots els estels, tots. 

S’ha entaulat el silenci i fa un punt de fred: els arbres dormen.

Quan dormen els arbres, tothom els imita.

I encara els pocs que vetlen respecten, de forma exquisida, la quietud. Ningú, ni l’oïda més fina del ratolí, 

sent que gira el coll el gran duc. Els senglars i els teixons han baixat al fons de la vall, vora riu, per menjar. 

Les cabres salvatges, seguint una precaució genètica, dormen al fons del carrascar sense fer el més mínim 

soroll, tot i que fa més d’una centúria que no les cacen els llops.


Quan dormen els arbres, muden la respiració. 

Mentre somien, no expulsen oxígen, no ens omplin la dispensa de l’atmosfera perquè nosaltres, desagraïts, 

puguem respirar. Ni inspiren anhídrid carbònic, reduint com poden el que nosaltres, desconsiderats, afegim 

a la Terra. No cal patir, però, només desperten tornaran als seus treballs quotidians: a fer sucre de la llum 

del sol i a baratar CO2 per oxigen. Ho fan per ells mateixos, per seguir vivint i deixar la llavor per a la 

generació següent. Com tots els ésser vius. Però amb una discreció i un altruisme esplèndids. Nosaltres ens 

ho trobem tot per atzar i no li donem importància, com al pa regalat que no se sap apreciar. Sovint ens oblidem 

que som uns paràsits. Tots els animals ho som. Per viure, ens hem de menjar els vegetals o uns animals que 

han menjat prèviament vegetals o uns animals que han menjat animals que a la seua vegada s’havien alimentat 

devorant vegetals. Per viure hem de respirar l’oxígen que ell ens alenen. En canvi, ells, que mouen la roda i són 

el principi de tot, callen i quan es pon el sol descansen. Ara que dic això necessito pensar que dormen tranquils 

i que no els vindrà el malson d’un foc o d’una motoserra elèctrica o del traçat d’una carretera nova.


Quan dormen els arbres, els homes també coven la són i els somnis. 

Encara que a l’esquerpa, feréstega, tan salvatgement bella Tinença de Benifassà en resta poca, de gent, molt 

poca, i arraconada en pobles menuts. Els masos fa anys que resten orfes. Cap llum els destorba ni emboira la 

volta del cel.


Quan dormen els arbres, ningú els guaita el són. 

O potser sí: un caçador d’imatges, que els vol robar l’ànima. Lluís Ibàñez Melià (Benicarló, 1955) va encetar fa 

anys el projecte de fotografiar Arbres amb nom propi. Al darrera, hi ha una reflexió profunda sobre el paisatge i 

la interacció entre els humans i l’espai. Al davant, l’amor pel propi territori. Tot passat pel sedàs de la seua 

estètica, en aquest treball, clàssica, sòbria, elaborada sense que es note, i amb un punt de preciosisme.

A Ateneu de Natura hem volgut recuperar algunes de les fotografies de Lluís Ibàñez per mostrar-les a tothom. 

Perquè ens estimem el patrimoni natural i perquè ens agradaria compartir l’estima amb la gent. Si, al remat, us 

mireu amb bons ull els arbres, n’haurà valgut la pena. Deixeu-vos portar: mireu-ho i ja està. No hem establert cap 

compromís. No és el mateix que viure-ho, és cert, però si per uns instants obriu bé els ulls i deixeu navegar el 

cervell us podreu fer una idea petita d’allò que se sent quan dormen els arbres al cor de la Tinença.


Enric Forner i Valls

Ateneu de Natura

entrarenter
contenidos © Lluis Ibañez Meliacreado en Bluekea