Podríem considerar el terme municipal de Benicarló, a efectes de límits, un trapezoide. Quatre costats diferents, quatre angles diferents: la mar, el Barranc d’Aiguadoliva, el Caminàs/Assagador de les Tosses i el Camí de la Ratlla del Terme. Tot i que són fronteres molt evidents, el tram situat entre el barranc d’Aiguadoliva, passat el Puig i els Navarros, la gran majoria marcats per un camí transitable ,està fitat per un bon grup de mollons que contrasta amb la quasi total absència en els altres dos costats (evidentment la mar no necessita mollons) cosa que em fa pensar en que l’acció humana, tractant-se d’una part del territori local amb ús agrícola o residencial, poc a poc, els ha anat fent desaparèixer i ja no queda rastre i a penes record d’algun d’ells.

Però la realitat és que, quan amb ulls innocents et passeges per la frontera entre els termes de Càlig i Benicarló, tots aquests monòlits et criden poderosament l’atenció, o almenys és el que em va succeir a mi, veient aquests vigilants, que en el seu temps guardaren la integritat del nostre terme, la nostra identitat i que ara veig, simbòlicament, com a guardians del nostre patrimoni rural. 

Definixen el terme, ens definixen a natros i parlen del que som com a poble.

La personal sentència definitòria del meu treball: “Conéixer és estimar i estimar és conservar”, com no, l’havia de transportar també, desde la meua mirada artística, a aquestes escultures. I com a tals així les vaig tractar, emulant l’artista de Land Art Robert Smithson quan va efectuar i exposar el seu treball Un recorregut pels monuments de Passaïc, el meu passeig per la ratlla del terme benicarlando em va fer pensar, no en construccions anodines de pedra, i morter sino en escultures que calia visibilitzar com a tals.

Per això, i intentant copsar la doble vesant que els hi atribuïa, d’escultures i guardiants, el meu treball fotogràfic va consistir en estetitzar aquests retrats d’escultures, amb fotografies que no passessin desapercebudes ni als nostres ulls ni als nostres sentiments; però també antropitzar el concepte de guaita que no descansa, i per això vaig fer fotografies a totes hores del dia i la nit, amb totes les llums del nostre cel, anant i tornant al lloc per a intentar atrapar tots els moments, totes les sensacions, tots els sons, totes les olors..